SIRENA

Ara vinc a la mar, junt al misteri. 

Ara que ja és la platja nua i tendra 

meua només, sense terrestres passos. 

(La mar reconeixent-me com a filla...)

Dient mar a la mar, jo li dic mare 

sense llavis ni veu, i estenc els braços 

a l’aire fronterer en el silenci 

del món que ja no és meu, clos al deliri.

Dona de carn ací, dona de terra. 

Ai ciutats de corall i flors marines, 

món de l’aigua perdut sens reencontre, 

companyes fluvials, no retrobades!

Ací estic. Escolteu-me. Ja sóc sola. 

Vinc una altra vegada plena d’ecos 

a dir-vos la paraula... Ja sóc sola. 

Ja no obrirà mai més porta l’exili?

Si poguésseu saber-ho! Al pleniluni 

tot és mar dins de mi, tot marinada, 

tremolant en les venes on sou vida. 

Mar cridant i cantant, plorant, creixent-me.

I a la líquida porta està el silenci. 

Murs vivents per a mi d’aigua tancada. 

Ja no puc tornar més. ¿On sou, amigues? 

¿On és la flor dels vostres cants nascuda?

Sóc criatura d’aigua en l’enyorança 

i a penes tinc de mar els ulls i els somnis. 

Germanes mudes ja sota les ones, 

¿sóc sola ací, sola en la mar per sempre...? 

María Beneyto