El camí que no faig

Passejaria amb tu per una vella 

ciutat desconeguda i m'hi perdria.

Ara em perdo també, sense ni moure'm, 

i em cansa molt el camí que no faig 

i la incertesa estulta de les hores.

Fràgil, el temps se m'esmenussa als dits, 

transcorre absurdament entre foteses 

i, desvalgut, veig allunyar-se i perdre's 

l'ombra del jo tenaç i reptador 

que ha conviscut amb mi tota la vida.

Potser per això enyoro, melancòlic, 

poder passejar amb tu per una vella 

ciutat desconeguda, sense rumb, 

i perdre'm pels carrers més solitaris.

Miquel Martí i Pol